RES NON VERBA.

LA TRISTOR:                     CATALÀ 4t ESO 12/13 LLUCIA DIÉGUEZ

-Per què et sents així si ho tens tot?

-Perquè estic plena per defora, però per dintre estic podrida i buida.

I és que estic pujant al pis d’abaix, t’estic mirant amb els ulls clucs...

Buida. Com una platja en l’hivern , com els carrers del Casc Antic pel vespre; com la nostra mirada. Em buidaràs els ulls amb només set paraules.

Sempre m’havien dit que tinc els ulls preciosos, que sembla que l’estiu i les rialles dels nens petits m’acompanyen a cada parpelleig; però no és així. Com he dit, per dintre tinc el meu propi desert, el meu propi silenci, el meu propi manament el qual un dia vaig acabar pecant, caient en la meva pròpia foscor plena de boira, on ja no hi havia rialles, ja no hi havia ulls preciosos…

I així ho faràs; fingint que la tristor se’n anà fa temps, rompràs i augmentaràs les meves incoherències, les meves mars de llàgrimes, que es barregen amb la blavor dels meus ulls, que acaben observant-se al mirall dubtant sobre la meva existència, sobre la nostra existència, sobre el per què de tot.

Podrida. Com un arbre eixut de somriures, com la mala llet que es té quan ningú et vol comprendre, com la música de fons engegada sense cap mirament, així com així, perquè sí. Per decorar; com l’única poma morta del bodegó que vaig pintar sense ànims, sense força... Com les teves set paraules.

'Mai res tornarà a ser com abans'